Aleshores el llop va compendre que no era el seu ventre que parlava, sinó en Joan Bocí d'Home que hi dúia a dins.
S'atura a la porta de casa en Joan i li diu:
—Surt per la boca, però molt compte de no punxar-te amb les dents!
I en Joan surt, poc a poc, poc a poc, per sobre les dents del llop. I més llest que una centella li passa per sota el ventre i es repenja a la seva cua i es posa a cridar:
—Correu, pare, que tinc el llop per la cua!
El pare hi corre amb una gran destral, mata al llop i ven la pell. I com que era un llop tan gros, d'aquella pell n'hi varen donar molts diners.
En Joan Bocí d'Home va viure molt feliç amb els seus pares fins que es va casar molt enamorat amb la Maria Bocí-de-Dona, que havia sortit de la farina un dia que aquella dona pastava la seva coca flairosa.
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/34
Aquesta pàgina ha estat validada.
