Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/74

 La Lena preguntava:
 —On em portes, germà meu?
 —Aviat ho vouràs.
 —Dóna'm, almenys, el meu llibre d'anar a missa i deixa que m'acompanyi el meu gos.
 En Pere i la Lena van caminar molt, boscos a través. El vent brunzia entre el fullatge dels arbres.
 Tot de cop un vell roure es va inclinar cap a terra. En Pere va agafar la seva germana en els seus braços i la va posar entre les branques, amb el llibre d'oracions obert sobre els genolls i el gosset al seu costat.
 En Pere es va eixugar una llàgrima i va dir:
 —Adeu per sempre, germana.
 La Lena li va respondre amb amor:
 —Adéu..
 Va veure que En Pere s'havia clavat una espina al peu i li va dir:
 —Adéu, germà meu, un dia jo mateixa vindré a casa teva per treure't aquesta espina.
 En Pere va tornar a casa seva i arribant-hi es va asseure a la vora del foc. Però l'espina que duia al peu es va fer grossa, grossa, i en va sortir un gran roser que s'anava enfilant per la casa i després un arbre molt gran que pujava xemaneia amunt i que arribava fins als núvols. I ell es va quedar allí desesperat sense poder-se moure, esperant que la seva germana el vingués a deslliurar.