Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/78

sims que li havien portat de lluny, encara que la seva sogra assegurava que eren gossos.
 Un dia va entrar a la cambra de la Lena i dels seus fills i li va dir:
 —El teu marit és mort. Jo no vull veure't més sota el meu teulat. Ves-te'n amb aquests dos gossos que tens al bressol, ben lluny de casa meva!
 —On voleu que vagi, senyora? Qui portarà els meus fills, si jo no tinc braços per a poder-los agombolar?
 —Penses que posaré servents i serventes a les teves ordres? Ells no voldrien pas acompanyar una captaire com tu!
 —Déu meu! Jo no soc pas com les altres mares que poden jugar amb els seus fills als braços i fer-los riure amb les mans ben amoroses!
 L'endemà la Lena deixava el castell. Li havien lligat els seus fills a l'esquena amb un drap ben estret.
 Va caminar, caminar, món enllà, boscos a través, seguida del seu gos. Cap al vespre va tenir una set terrible, però la suportava, per la por que, ajupint-se a la font, no li caiguessin els seus fills a l'aigua.
 I plorava i deia:
 —Déu meu! Tan solament tingués un braç, podria poar l'aigua per calmar aquesta gran set que tinc!