De quan en quan s' obría la porta inmediata, eixía la persona despatxada y n' hi entrava un' altra. Darrera d' ella, ne venían de novas á engroixir las filas dels que esperavan. Y 'l temps se li feya cansoner, pesat y endormiscador com la quietut que allí regnava, trencada no més de tant en tant per sorolls somorts de plats, que venían de la cuyna, ó per suspirs de fadiga qu 's permetían los més impacients ó enfeynats.
A la fí la Madrona pogué entrar. Eran tres quarts de dotze. Un sacerdot brunós, grassilló, ab semblant d' amohinat, cobert el cap per un casquet de vellut negre, y á las espatllas un balandrán, prengué la tarjeta, va asséures á la taula escriptori y, apoyant els colzes sobre un gran llibre registre que tenía obert, llegí á frech d' ulls la recomenacíó.
—Lo senyor Rector no hi es; però ja 'm pòt dir á mí què vol,—feu el sacerdot, badallant de fadiga y ab l'indiferencia d'un home d' oficina amohinat de feyna.
La Madrona, vejentse lliure de la mirada de qui l' escoltava, explicá ab pocas paraulas la seva pretensió. Tot l'embalúm que duya al esperit se li esvahí com foch de palla devant de l' acullida purament oficinesca que li feu 'l vicari, prou avesat á casos consemblants pera estranyársen.
—Vinguin ben matinet, demá, sense aparato de cap mena, y 'l batejarém.—
Y ditas aquestas paraulas, aixecá 'l llibre de registre y se l' acostá 'ls ulls tot esperant un altre parroquiá.
