evident de que no tenía 'l cap gros, com ella ho creya pochs moments abans.
Arreglat el nen, s' endressá la Madrona, posantse 'l vestit negre de quan se casá, una mantellina de panyet del meteix color, ribetejada de vellut com s' estilavan á la seva terra abans de vindre á Barcelona, y un mocador blanch á las mans, pessigat pe 'l mitx de manera que s' obría com un lliri d' aygua colltorsut.
Las noyas glatían per anar de companyonas; mes la Madrona no ho vá creure prudent. Ella sería padrina y ja ni hauría prou; aquell bateig no permetía re més.
La senyora Rita presentá 'l nen á la mare. Aquesta 'l besá ab deliri, y extenentli demunt de la carona un mocadoret pera preservarlo de l' ayre, llevadora y padrina emprengueren silenciosament el camí de la parroquia.
La Toneta 's deixá caure á la cadira y esclatá en plors, sens que poguessin aconsolarla las reflecsions de l'Angeleta y la Sió. Era la primera vegada que's veya separada del nen; si 'ls pronóstichs de la llevadora 's cumplían, l'hauría de passar ben aviat al pit d' una estranya, y ¡quina soletat llavors! Al mitx de sa desgracia, aquell fillet, lluny de ser agulló de vergonya, ja era'l seu consol, l' únich amor de la terra; en vuyt dias d'existencia, se havía ja ensenyorit de tot el cor de la mare, li omplía tot l'esperit. Ah! quan ella se'l mirava, quan el tenía al calor dels seus brassos!... Per ella era món, vida,
