tot; fòra d' ell, què?... Y que li haguessin de pendre! que la 'n separessin ja ara! Ni un moment volía que li escatimessin de companyía!
Y s' aixecá, se va tirar un mocador gran á l' espatlla y 's dirigí á la porta.
Els prèchs d' aquellas noyas van ser inútils: la parroquia era á quatre passas y, ben tapada, no hi havía por de que la salut ne valgués menys.
—La mare s' enfadará...—cridavan las noyas.
—No'm veurá; me'ls contemplaré de l'altra bandada d'iglesia. Deixeume: jo no vull perdre de vista al meu fill, jo vull veure com el batejan, vull ser allí per darli mamar, si plora; vosaltres no ho sabeu lo qu' es un fill; ja us podeu estimar be á la mare, ja!
—Donchs, també vindrém nosaltres: t'acompanyarém.—
Y van eixir duyent al mitx á la partera. Y van entrar per la portella esquerra de Santa Mónica y, amagantse dins d' un altar fosch, hont clapejava misteriosament la plorosa imatge de Jesús al pilar, van veure á la senyora Rita asseguda y á la Madrona agenollada á l' altre cantó del temple, de cara al altar major.
Dos sagristans, un d'ells expolsant ab l' irreverencia de qui está fet á tractar la casa de Deu com casa propia, l' altre afilerant y arrossegant cadiras que grinyolavan al lliscar pe'l enrajolat, y tres ó quatre vellas matineras qu' estossegavan per recons invisibles, trencavan el repós del temple ab discor-
