Totas las dònas se van remoure, la llevadora y la Madrona ' s van parlar á l' orella y seguiren al sacerdot.
Obrí l' escolá 'l reixat del baptisteri y, desde 'l fosch recó hont romanía, la Toneta, ab llágrimas de pena y goig barrejats, vejé batejar al seu fill sens l' acompanyament alegre d' aquestas cerimonias, dins d' aquella capella freda y en mitx de sepulcral silenci.
Mentres la llevadora tornava á abrigar al nen, la Toneta y sas amigas eixiren de l' iglesia. La pobra Toneta duya 'l sufriment pintat á la cara. Son cor de mare no podía avenirse á que 'ls primers passos del seu fillet fossin vergonyants y sigilosos com los del fill del crim. No desclohía 'ls llabis; però per sas galtas descoloridas rodolava tot un desfet de llágrimas; en essent á casa 's negá á pujar al pis, y quant hi arribaren padrina y llevadora, la van trobar asseguda, mitx defallída al primer grahó.
—Mare de Deu, criatura; però perquè fas això?—exclamá la Madrona ab el cor trencat.
—Donéume 'l meu fill, jo 'l vull pujar á dalt!—
Y l' agafá, l' omplí de petons y, com revestida de novas forsas, avansá escala amunt, arrossegant el mocador qu' abans li abrigava 'l còs. Derrera d' ella, plorant de pena com el dol de un enterro, seguían las demés.
Un cop al pis, la Toneta, qu'ab las nerviosas apretadas d' amor havía despertat al nen, s' empenyá en darli mamar abans de que 'l mudessin.
