Vés al contingut

Pàgina:La papallona (1902).djvu/147

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
147
la papallona

Llavors hi hagué una escena esgarrifosa. La criatura prenía y deixava 'l pit á cada moment, plorant, desesperantse cada volta més, y la mare, á sa vegada, xuclantse 'l plor, mossegantse 'l llabi, probant inutilment d' asserenarse per' acumular tota la vida á la font que gruava 'l seu fillet, bregava en vá. La Madrona probava d' arrancarli dels brassos la criatura; la senyora Rita la volía convéncer de que, plorant, estant tan afectada, era inútil y fins perillosa aquella probatura; una de las noyas corría escala avall á cercar llet de cabra pera fer una munyequeta; l'altra, amagant el plor, li aconsellava paciencia, calma, y ningú lograva aconortar á'n aquella mare que veya al seu menut enardirse y amoratarse ab el plor nerviós d' una criatura que 's sent aixut als llabís el mugueró matern. Consells, prechs y fins obras eran inútils. La Toneta trobava forsas en l' exaltació del seu sentiment y no eran bastants las de la Madrona pera arrancarli la criatura del pit.

—Però, filla, que 't malmets la salut!... Qu' ofegarás al nen! Qu' encara l' enrabías més!.. Que Deu l'enguart de mamar ara... El matarías, dòna, 'l matarías!—

Res; la Toneta seguía arrapada al nen, bregant ab el dolor y la naturalesa, cruixint de dents, la mirada esbarriada com d' un boig, y 'l menut plorant, plorant á rebentar. La brega, la lluyta, lluny de parar, creixía, exaltant fins al desvari més complert á tots els presents. Aixis arribá un instant en que ja