eh? molta quietut. Pocas personas al quarto; ab una sola n' hi há prou.—
En havent tancat la porta, la Madrona 's quedá plantada, afligida, sens' esma de pensar; las paraulas del metje l' havían atontida com un cop de massa al cap. Però fou un moment. Cobrant arreu aquellas confiansas, ohint altra vegada la veu d' aquella fè que sempre havía sigut el ressòrt més fort del seu esperit, se sentí revestida de nova forsa y, sacudint el cap, se ficá resoltament al seu quarto, obrí un calaix, y consultá l' estat de sa pobra caixa. Lo reconet allí reunit á forsa de privacions, anava mimvant qu' era un dolor. Ja no hi havía sinó veinticinrh duros. «Però, y que no era una filla seva, la Toneta? no hi tenía igual dret que las demés? Si aquells s' acabavan, Deu n' hi daría; pera casos com aquest ella 'ls havía anat estalviant.» Y sacudintse el pès del dubte ab un cop d' espatllas, va pendre un duro y aná de puntetas á cridar á la seva filla Sió. ¡Pit y fòra! Deu 'ns ajudará:
—Té; prén una garrafeta y corra á ca 'l apotecari... ¿No ha tingut pas re de nou?... Donchs, res; no t' entretinguis en lloch; t' espero.—
Després, feu acotxar el nen al bressol, encarregá á l' Angeleta qu' amanís el dinar en quatre esgarrapadas y, com entrés enlluhernada, aná á séures á la cadira de la Sió, casi bé á las palpentas, pleret á pleret. S' atansá á la malalta y, ja més feta ab la fosca, contemplá aquell semblant que, blavench y afinat, ressortia ab cruors cadavéricas de la grisor
