á plorar, y per més que s' esforsava la cuynera en gronxarlo, en amoixarlo y aconsolarlo ab la calor de sas galtas encesas per la escalfor del foch, res podía conseguir.
Prompte un trepitx feixuch va fer trontollar el trespol y aparegué la dida, seguida de la cambrera y en Manel. Instruida per l' Agneta, qui, seguint sa costum, s' havía anticipat á explicar la pretensió de la Madrona, la dida, sense obrir boca, va pendre la criatura, se la posá al pit y 's deixá caure demunt d' una cadira ab tot el pès del seu còs macís y sá de montanyesa. El nen comensá á mamar ab tant de de delit que s' ennuegava.
—Uy, uy! quina criatura més afamada que porteu, bona dòna! Ja li calían bonas metas, ja, pobrissó!—feu la dida, tot contemplantlo ab aquella tendresa que l' alletar desperta desseguida á totas las dònas.
Y prompte 's vejé establir una corrent d' instintiu amor entre l' ignoscent angelet y aquella dòna, que, per primera volta 'l contemplava. El menut obría sos ulls indecisos d' anyellet y, ab sos ditets de nina, probava sens' esma d' aferrarse á la blanca mamella, mentres que, per sa banda, la corpulenta montanyesa 'l sostenía ab amor dins la corva de son bras colrat y ab la robusta má li acalentava la carona ó li amanyagava 'l caparró.
En Manel, tot contemplant el quadro ab rialla de solter impenitent, trencá la conversa de las dònas, preguntant á la Madrona si era seu aquell marrech.
