Vés al contingut

Pàgina:La papallona (1902).djvu/17

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
17
la papallona

sentintli demanar qualsevol cosa. En cambi, ell feya 'ls ulls grosos al veure minvar cada día 'ls terrossos de sucre que s'enduya del café y apilava al calaix pera ferse taronjadas, las hi donava algun diumenge quartets per anar, á la tarde, á Romea ó al Odeon, y fins, una qu' altra vegada, havía anat á ballar ab ellas al carrer de la Canuda ó á la Sala Oriental.

Sa figura ben proporcionada y no molt alta, com la dels nostres montanyesos, revelava forsa y robustesa. Son modo de vestir senzill, la manera graciosament descuydada de portar el bolet y l'americana, li davan més ayres d'artista que no pas d'estudiant de lleys. Una barba finíssima y rosenca adornava son rostre ovalat, suavisant las duresas del relleu de sas faccións cantelludas de sátir. Tenía 'l front bombat, y, molt sovint, sos cabells caragolats y tossuts se li despenjavan per ell com las corretjolas qu'engarladan los penyals. Sos ulls negres y expressius, com sos llabis molsuts y elástichs, eran los més dócils esclaus de son esperit. Quan s'enardía, aquélls li flamejavan, quan suplicava se li omplían de suau dolcesa. No mirava ni escoltava que no se li estarrufés ó clogués el nas, talment que, si per ell, el sò, la llum, las meteixas ideas, anessen carregadas d'olors, ó com si per una extremada sensibilitat d'olfat se li extremís ja á las més insignificants vibracions de la materia, á la simple modulació de la paraula.

Estava vist que l' seu geni valía més que cap tresor. Quan arribava á Barcelona algú de la seva familia y 'l trobava tan ben provehit de roba y de