llas; be frou qu' ho va fer el majordom, aquell Nasi, qu' era tan ferreny.—
Aixís, garlant com una criatura, seguí encara bella estona, y la Madrona, escoltantla anava animantse ab igual candidesa. Aquell dalit d' enrahonar, aquellas recordansas alegras, no podían ser sinó senyal de salut.
—Cá! cá! pit y fora! Ja la salvarém.
L' endemá, ja fou una altra cosa. La Toneta 's despertá de mal humor. Semblava fins que la veu se li havía tornat aspra, esquerdada. Ben dejorn, s'oposá á que la tinguessin fosca, y com que, per no contradirla, van obrir els finestrons, las doná, llavors, contra 'l cel qu' estava ennuvolat y trist. Haventse retirat á dormir la pobra Madrona, se negá á pendre la medicina si no li servía la Sió.
—No veus qu' es á plassa? Prénla, dòna; quan tornará, ja 't cuydará ella,—feu l' Angeleta, afligida de véures tan injustament rebutjada.—Mira que vindrá 'l metje y 'ns renyará, que 'ns ha manat que te'n donessim cada tres horas y 't convé; te fas mal á tu meteixa, prénla dòna, prén.—
Per tota resposta, va cloure las dents com una criatura tossuda y demaná que tornessin á tancar els finestrons.
—Per veure una claror tan tèrbola, més m' estimo no véurehi!—
