Pàgina:La papallona (1902).djvu/34

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
34
narcís oller

peresit! Sos peus anaren amollant inconscientment, lo volant perdé l' impuls, y l' agulla, endormiscantse, picá primer á salts, després á esmortuhidas caygudas, fins, que la máquina pará, com prèsa del meteix encís. La Toneta quedá una bona estona ab lo cap ajegut sobre la má esquerra, la vista perduda en las inmensitats de la blavor del cel per hont lliscavan borrallóns d' escuma transparents y prenyats de llum com encesas fumerolas.

De sobte, un sacudiment misteriós la retorná, reprengué la tasca ab major dalè. Mes los éxtasis, las caborias, los recorts tristos, y las reflexions dolças, anaren corprenentla un derrera l' altre tot lo día, intercalats sempre per una pregunta á qu' ella meteixa no 's responía y que jugava ab son pensament com el motíu insistent que caracterisa á Beethoven. «Dilluns! Quan es dilluns?»

Durant lo sopar, sas amigas, la Sió y l' Angeleta, van notar qu' estava més distreta que de costúm. A lo mellor, ab lo colze demunt la taula, una galta demunt la má, clavava la vista bona estona en lo brunyit reverber del llum de petroli que de la paret penjava, indiferent y sorda á la conversa de la familia.

—Ep, tu: ¿que tens el cap á tres quarts de quinze, avuy? Vòls ó no vòls ensiám?—li feya la Sió, sacudintli amorosament el bras.

—Y tal! no sé en què pensas!—afegían á duo la Madrona y l' Angeleta.

La Toneta 's tornava roja com si li haguesin