celencia, era entusiasta y entusiasta de debò; sols que 'ls seus entusiasmes eran íntims, no eixían del sagrari del seu cor, com si temés profanarlos ab l' acullida esbojarrada del públich que tantas voltas crida y gesticula més mogut per la vanitat ó la moda que pe 'l foch sagrat d' un sentiment veritable.
Cal coneixer un xich sa historia de noy pera compendre bé aqueixa fas secreta d' en Miquel. Cal saber qu' ab tota la llibertat que li deixava 'l seu pare cada vespre per' anar á esbargir l' enteniment afadigat del treball del dia, ell no s' acostava als teatres sinó quan hi havia espectacles extraordinaris, artistas de justa anomenada. Llavors, ab lo cap cot, la má dreta dins del pit de l' abotonada levita, las ulleras á la butxaca dels faldons, emprenía 'l camí, assaborint ja per endevant las delicias que l' esperavan y ocultantho per això de tal manera que qualsevol hauría cregut qu' anava á vetllar un malalt. Se ficava al teatre, s' aclofava á la butaca ó 's confonía entre 'l públich, y, dins d' aquell reculliment, plorava de goig ó 's fonía pera aplaudir, entregat en cos y ánima al espectacle, sense que ningú 'l vegés fer altres moviments que 'ls de fástich, si per desgracia tenía algun vehí xerrayre ó insustancial. Eran sas horas de goig suprèm, los mellors moments de sa vida, sobre tot si l' artista era una artista, fós del género que fós.
En aquest cas, calía veure com aquella imaginació, tan freda en apariencia, s' escalfava fins al punt de confondre l' emoció estética ab l' admiració per-
