—Pobret!
—Que se 'n riu? A las cinch, per' estudiar, estudiant sempre.... es á dir sempre: mentres m'he pogut treure á vostè del pensament.
—Bò; ¿ja hi som? Pobra de mi!—exclamá la Toneta, trencant nerviosament el fil ab las dents y tornantse roja.
—Es á dir que no ho vol creure? Miréu qu' es gran la desgracia meva: ningú 'm vol pendre en serio; l'han dada en que sempre estich de broma y 'm moriré qu' encara dirán: no 'n fassin cás, es una brometa. Jo sí qu' he tret la grossa, en bona fè! Vaja, donchs ara, ha de saber que, desde l'altre dia, no me l' he treta del pensament, que l' he somiada, qu' he rondat per aqueixos carrers desitjós de veurela, que m' ha semblat una centuria 'l temps passat fins avuy, y no ho creurá, no ho creurá, eh?—
En una rialla estrident de la Toneta's van fondre 'l dubte y la joya que la dominavan. Mentida ó veritat, aquellas paraulas l' afalagavan, li omplían el cor. Mes, seguint la conducta de son sexe, cregué qu' era encara hora d' escorcollar, de fingirse indiferent y descreguda pera obrir aquell sumari á que subjectan totas las dònas als seus enamorats fins que creuhen obtinguda proba plena. Escoltava, recullía totas las paraulas, se fixava en totas las infleccións de veu, en el curs de totas las miradas, cassava al vol la mentida y la veritat, notava y assentava en sa memoria las contradiccions y, per medi de respostas intencionadas, anava arrencant novas confe-
