L'endemá, la Toneta no treballava al balcó del carrer d'en Roig, sinó dins d' un dels dormitoris buyts de la despesa; un dormitori interior, que rebía llums d'un cel-obert, tenía entrada pe'l recibidor y era, per tant, inmediat á la porta.
Totas aquellas resolucions tan fermas y terminants, presas per la cusidora en la exaltació de la gelosía, havían sucumbit ja abans de clarejar, després d'haver consultat el coixí. La Toneta estimava de veras, y esbravat l' acalorament, qu' era fill del meteix amor, no podía, no 's sentía ab prou forsas pera no veure may més al seu estimat. Si 'l tenía de veure alguna vegada, més valía á cop calent, tant pera darli la llissó merescuda y retirarse fentli sentir, perque demá no 'n fes patir un' altra, com pera perdonarlo ab las convenients reservas, si, aclarida la feta, resultava qu' aquell passeig y aquellas flors no duyan malicia. “La gent, parlant
