—Miris que 'm privará de cusir. Tingui la bondat d'enretirarse, que'm trepitja la roba.
En Lluís respongué, ab una llengota y rodant el cap ab ayre manyagó.
—No, no fém bromas, que tinch un dia brúfol; apartis, don Lluiset... No'm toqui la feyna. No sigui llarch de dits, sinó 'ls hi picaré ab l'agulla... el punxaré!... Tingui!
Y en Lluis, tot sorprès, retirá la má punxada y comensá á xuclarse la sanch que li brollava del dit, sense deixar de fiturar ab la vista á la Toneta, que, com avergonyida de l' acció, més roja qu' una magrana, ni gosava á aixecar el cap.
Regná un silenci tan inténs que 's sentía l'esperit del rellotge d'en Lluís.
—Com més penso, com més cavilo, Toneta, menos entench lo que passa. Vostè,—y remarcá 'l mot,—vostè sab si n' hi vaig fer de juraments l' altre dia á la tarde, vostè 'm va demanar el retrato qu' ara anava á cercar... Ah! calla; perque surto aquest matí, perque potser t' han dit que dino fòra de casa? Ay, pobra xicota! No 'm fassis mala cara per això, no m' odihís per tan poca cosa! Mira; aniré y vindré de casa 'l fotógrafo pera que tinguis el retrato... Diantre de sanch, m' has punxat un xich massa fondo!—interposá, xuclant altra vegada...—Y, al restaurant no hi aniré; dinaré ab vosaltres, sents? Era senzillament per un compromís de company, y 'l meu amich es prou considerat pera dispensarmen.—
