Pàgina:La punyalada (1904).djvu/11

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


passan setmanes y mesos y'l malaventurat Albert, que no ha pogut en tant temps heure ni'l més mínim rastre de la seva Coralí, creyentla ja vensuda y prostituída en mans de son rival, després de desesperarse y desertar de sos companys y córrer pels boscos, cau aclaparat y defallit en tal postració moral y material, que sos pensaments y sos actes son ja'ls d'un degenerat ò d'un boig.
 Al fi, després de sanchnants episodis y de la desfeta general dels trabucayres en un parany en que han caygut, però del qu'encara s'ha lliurat l'astut y temerari Esparver, l'Albert recobra per un moment tot son valor y la possessió de sí mateix al poguerse topar ab lo causant de ses desgracies. Es una agarrada de feres famolenques, però que sols dura un instant. L'Ibo ha mort, però'l vencedor queda tan malmès y rebregat, tan sens esma ni sentits, que per alguns díes corre'l perill de ser tan mort com l'altre.
 Al poguer donarse compte d'ahont es, veu que qui'l vetlla dintre d'una casa y l'assisteix com una germana de la caritat no es altra que la seva estimada, la Coralí, esllanguida, trista, malaltissa però encara bella. L'Albert sent renéxer sa passió forta y violenta, però embrutida pel rebaxament en que ha caygut, y suposant a sa promesa com una dòna envilida y un rebrech de son rival, aprofita un moment de descuyt per abrahonarse damunt d'ella. Inutilment la noya'l rebutja y prega y crida, y al veure impossible la defensa, ella, la verge feréstega, que per son estimat ha perdut lo pare y la casa, qu'ha sofert captiveri y s'ha sa-