Pàgina:La punyalada (1904).djvu/116

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


de son cinisme, en competencia ab l'Avi.
 —¡Recoy, quins xiulets devía fer l'avia quan la socarravau ! ¡Tan grassa com era!... Ell sí, que, tant secalló, devía cremar com un boscall de penol.—
 Tots rigueren, però'l Roig semblà qu'anava a protestarne. Inflà la boca, y després de traure molt de vent, com una axeta que s'estrena, arribà a dir:
 — Hi eram pas nantros.
 — No eran pas els nostres, corroborà l'Avi, ab posat de menyspreu, com qui comenta un negoci esguerrat;— aquell bestia de l'Escloper, que d'un pet ne fa cent esquer- des. Lo que vaig dirli jo: ¿què n'has acabat d'aquesta matxada? ¿que t'ho cregueres may que les poguessen tenir arreconades cent unses, aquell parell de carcamals? Ja pots anar a cassarles deu canes sota terra, si cap ne queda d'unsa per aquesta Garrotxa, y al que la tingui, ja pots ferli un nus a la cua. Y ademés, home: la guilla no deu may fer mal aprop del cau.—
 Aquesta fou la oració fúnebre que