Pàgina:La punyalada (1904).djvu/129

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


continuava clavat en mon lloch, contemplant la figura de ma estimada, corvada demunt la feyna, meditant, tal volta, sobre la mala partida que'm jugava. Per fi'm disposava a partir cap a l'Alzinar, ab la idea de poguer un día justificar que l'havía esperada, quan se sentí la veu del moliner cridant desde'l fons de la casa:
 —¿Y doncas, Coralí, que no vas per les aglans? Míra que's fa tart.—
 Lo que la noya va contestar, no vaig enténdreho, mes comprenguí que s'excusava; son pare insistí:
 —Que hi vagi la Rosich, si tu no pots, ò sinó, demà'ns trobarèm sense.
 —Nò, la Rosich nó, qu'altra feyna te. Ja hi aniré jo, si tant ho voleu,— feu ella vivament.
 Y entrant de nou a la casa, reaparegué per la porta de dalt, recullí'l cistell qu'abans havía llensat, y emprengué'l caminot que tot vorejant el rech, conduhía al clot amunt.
 Vaig seguirla d'ull, fins que'ls arbres del bosch me la prengueren, admirat de la gracia del seu andar. Allavors, sortint ab precaució del aguayt, vaig pendre també torrent