Pàgina:La punyalada (1904).djvu/134

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


VIII


 L'espectacle d'aquella pobra donzella, perduda al mitx del bosch, defensantse feréstegament y sense més amparo que ses propies forses, de les infames cobejances d'un malvat sense fre ni lley, me produhí, ensemps que un cubriment de cor, una mena d'alegría bestial, com la d'aquell qu'en les desgracies agenes hi veu l'acabament de les propies angoxes.
 Ja no'm calía estar més al aguayt, per lo que, sense més precaucions y a la descuberta, vaig dirigirme vers el grupo. Ella m'envistà primer, y, serenantse un poch sa cara, llensà un crit ofegat. Per aquests signes, comprengué l'Ibo qu'estava en evi-