Pàgina:La punyalada (1904).djvu/135

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


dcncia, y per primera vegada de la vida,'l vegí un moment encongit y confós, com no saben quina actitut pendre. Fou sols uns moments, els que trigà la Coralí a escometrem ab veu alta, al adonarse de que jo m'havía quedat parat.
 — ¡Bon jur, Albert! ¿Que vas de cassera?— cridà ab naturalitat més afectada que real.
 L'Ibo no pogué dissimular un moviment de contrarietat, al sentir el meu nom, peró fou axó, justament, lo que semblà revenirlo de son momentani entontiment. Al dirigirsem, ja havía recobrat tota sa sanch freda, tot son cinisme y poca vergonya.
 —Es el Picolí, vivadeu! ¡Mecatxo que vens be, donchs ara mateix de tu parlavam! ¿Es a dir que també hi eras convidat a picar panís? ¡Noy, com vos ho teníau calent! Veus, me n'alegro d'haver arribat primer, perque ... ¿sabs? qui primer hi es primer ompla y... tampoch m'agrada de fer esperar a ningú. ¡Apa, home, no siguis mussol, qu'encara qu'un se'n dugui la florida, sempre hi queda'l redall que be es prou gustós!...