Pàgina:La punyalada (1904).djvu/136

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


La cara bianca de la Coralí esdevingué roja com foch. Va dirigirme un esguart, hont s'hi llegía una protesta desesperada, ensemps que ab una veu ofegada pel plor comprimit, me deya.:
 — Te'l creguis pas, Albert, a n'aquest bestia, qu'es un embustero, més dolent qu'un mal grà; quan no pot d'altra manera, fereix ab la llengua. Es un bribó, que no tem ni a Deu ni al diable, però que quan se li ensenyan les dents fa vores, ¡sabs! (me mostrava un podall que duya a la mà).— ¡Te juro per la Verge del Coral que ment!...—
 Per res necessitava del jurament que feya, posantse'ls polsers creuats devant de la boca; sense lo que havía vist, ne tenía prou pera convèncermen, ab l'ayre de sinceritat que tota ella rcspirava, y ab el posat de poca vergonya del miserable que, ab tot son cinisme, no lograva colocarse a l'altura de la seva situació.
 Ja comprenía jo que'ls moments eran graves, que la topada's feya inevitable y havía de ser terrible per la vàlua del enemich, y no obstant me sentía valent, com descarregat