Pàgina:La punyalada (1904).djvu/137

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


d'un terrible pes que fins allavors m'aclaparava. El fantasma pahorós que venía a follar els meus amors, havía cambiat d'aspecte. Ja no me les havía d'heure ab l'amich infidel, de superiors atractius, que insinuantse en el cor d'ella, me'n foragitava per manera prosayca y depressiva, sinó senzillament ab el lladre de camí ral. Contra aquell me sentía impotent, per deficiencia de medis ò, millor dit, per natural enconiment; contra aquest, aduch reconeguentlo més fort, me sentía coratjós pera midarmhi, pera vèncel ò... dexar la vida entre ses mans. Però sobre tot, qu'era ella la que m'invocava, saludantme com un auxiliar providencial, protestantme de sa honradesa, ab mirades de congoxa y jurantments que m'arribavan a l'ànima.
 M'atansava, donchs, mut com un espcctre, sense fer cas de les cíniques befes y provocacions d'aquell infame, que semblava complaures en axecar xarbots d'immundicia entorn de la pobra noya, com si's proposés per tal medi, férmela despreciable com un menjar rebregat.