Pàgina:La punyalada (1904).djvu/138

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Però, ab tot y ses paraules de menyspreu, no'm perdía de vista, y al tenirme a poca distancia cambià de tàctica; plantantme de sobte cara, s'interposà entre'ls dos ruflant de rabia.
 —¡Ta ci...! cabra ronyosa! detúrat ò't xafo'ls morros. ¡Haig de saber que hi vens a gratar al meu jas y ab quin dret te barrejas ab els meus afers!—
 Era'l moment precís en que ab més desfici s'escarrassava la noya en ponderarme ab juraments y ab els dits en creu sobre la boca, el seu horror per les brutalitats de qu'era obgecte.
 —No t'escarrassis pas tant, Coralí, vaig dirli, ab més reposament de veu del que jo mateix me creya capits; abans que tu y més que tu'l conech a n'aquest brètol, y fins m'avergonyexo d'haver sigut un temps amich seu; si un càrrech t'hagués de fer, sería sols de que no me'n creguessis quan t'ho advertía.—
 Eran les derreres paraules que podíam dirnos abans d'abrasonarnos. En bona veritat; el seu cinisme despreciatiu y la meva calma muda,