Pàgina:La punyalada (1904).djvu/162

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


nous que la Coralí anava suministrant desde fòra la cambra.
 Aquesta estava tota trasformada, notantse en son tocat certa endressa, dintre de son parament casulà. Com a recort de les violentes escenes de la tarda anterior, vaig notarli cert esblahiment en els colors, d'ordinari vius, de sa fesomía, lo que la feya encara més interessanta.
 Me serví un esmorsar confortable que contribuhí del tot a acabarme de posar de bon temperament, y en un moment en que'l moliner ens dexà sols, la conversa adquirí major intensitat.
 —Coralí, jo't dech la vida,— vaig dirli.
 —Y jo't dech lo qu'estimo més que la vida,—va respondre ella baxant los ulls,—y lo que més pena'm fa, es que ¡bestia de mi! .....
 —No'n parlem d'axò, vaig exclamar jo, que benehía a Deu per tot lo succehit,— tot lo que volía avinentarte m'ho va donar bo y pastat aquell home. ¿Ho sabs ara qui es l'Ibo? Donchs, figúrat que jo soch tot al reyes d'ell y ho soch per més que m'ha lligat ab ell una amistat de