Pàgina:La punyalada (1904).djvu/165

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


pera bàtrel com ho feres ahir! Però ténte compte;— afegí seria,— ara que't coneix, no es pas fàcil que't cassi les pessigolles cara a cara; ara't ferirà de traydor. ¡Cal que vigilis, pobre Albert!—
 Me va semblar hayer descobert bona part de la incògnita. Hi hà en les mosses, fins en les més bosqueroles, un fons d'admiració per la forsa, superior a vegades al de la bellesa y la gracia; es un resíduu del esperit cavalleresch d'altres temps que traspua encara sota la crosta del positivisme del día. La Coralí apreciava en mi sens dubte alguna qualitat qu'a sos ulls tenía verdader valor, però'm trobava encongit, curt de geni. En cambi, l'Ibo, arrogant y galantejador, la seduhí algun moment per la superioritat d'aquestes qualitats y per la forsa ab que les feya valer. Però desde'l moment en que jo ab un esfors de desesperat superior a mi mateix, vaig esmicolar l'idol, quedà visible a sos ulls sols la mala fama que tapava.
 Aquesta interpretació, potser massa crua, vaig donar jo al sobtat cambi de la Coralí, però dech afegir