Pàgina:La punyalada (1904).djvu/166

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


que no va molestarme tal descubriment, ans al conrari vai sentirmen afalagat y contestant a la seva carinyosa observació, vaig ferli ab petulancia:
 — No'l temo pas cara a cara, perque ja li conech el jòch; de traydor pot ferirme, però que posi'ls peus plans, que sierra la primera, la segona no serà pas d'ell.
 — No t'hi fies ¡crèume! es una mala ànima y lo d'ahir no t'ho perdonarà may més. Si pot, te matarà.—
 Jo'm complavía fondament ab el posat enguniós que tenía parlant d'axò. Vaig contemplarla un moment y volguent probarli'l cor vaig dirli:
 — ¡Y si'm mata, tant de guanyat! no faig falta a ningú, ni ningú'm plorarà.
 —¡Mirèu el rondaller! tantes mosses que hi hà al poble que't vigilan ¿cap te ploraría? Com més nó, aquí n'hi hà una que, si axò esdevingués, se moriría de corcor. ¡De pensar que sería ben meva la culpa!
 — ¿Sols per axò? vaig exclamar mirantla fit a fit.
 — Per axò y ..... per lo de més