Pàgina:La punyalada (1904).djvu/167

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


enllà,— feu ella somrient ab una escayenta mueca, tot' fent posat d'alsarse.
 Me semblà que la cosa filava be y no vaig volguer desperdiciar la ocasió d'esbotzar.
 — Escóltam, Coralí, no te'n vagis, qu'hem de parlar.— Ella tornà a seure.— Ja ho sabs be prou que no tinch el bon parlament de... l'aitre; fins ell per enxerinarme'm feya avinent que tu'm trobavas curt de gènit y de paraules. Mes, crègasho, si jo't pogués parlar sense haver de mesurar les paraules com fa qui no sab el terreno que trepitja, si tu'm davas el sí que jo tant sospiro ..... crègas que les trobaría les paraules, la teva amor me les treuría del cor una a una com un enfilall de cireres. Es la por d'errar el cop que m'entrebanca la llengua, crègasho.
 — Emprò, que t'he desnonat may?— feu ella abaxant el cap.
 — Ben be nó, mes el día del aplech .....
 — ¡Ditxós aplech! ni may que hi fos anada. Be me'n costar de retres!— y tot d'una, com qui's decideix per la dressera, exclam entre enfadada y