Pàgina:La punyalada (1904).djvu/168

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


riallera:— Sembla mentida que sigas tan gamarús; què't costava de parlar nét y clar y no fer embuts com una criatura! Temps hà que te'l veya'l cor, y ¡què més podía desitjar una noya com jo que trobar un bon partit y un brau jove! però ¿que li està be a una noya de desobrirse abans d'hora, ximple? Lo del aplech, per que ho sàpigas, va ser com una manxiula que vai empescarme al veure que may te sortías de la fangada. Va esser un mal pas, més a més que no creya a n'aquell tan mal amich y tan brètol, però en el pecat he trobat la penitencia, bestia de mi...—
 Quan el moliner se'ns rejuntà, no n'havíam feta poca de feyna. Tanta, que decidit a rematarla d'un pich, sens dexarli acabar la parrafada que ab motiu del meu bon regent havía comensat, vaig dirli prenentlo pel bras:
 — Teniu rahó, mestre, mes heu de ferme mercè d'escoltar quatre paraules y sabrèu de que tractavam ara ab la pubilla y no pot anar endevant sense que vos en passeu.—
 La Coralí va fer posat d'alsarse y fugir com avergonyida.