Pàgina:La punyalada (1904).djvu/169

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —¡Alto là! dimosella,—vaig ferli, retenintla pel bras,— ¿va ò no va de veres? donchs quieta, qu'aquí no ha d'haverhi secret.
 — Seyèmhi, donchs,— digué'l moliner torcint la cara ab mitja rialla de guineu, com qui ja's menja la partida.
 —Vos ja'm conexeu ¿n'es pas? soch un pobre minyó que de mal no n'ha fet a ningú, per més que estich fart d'anar ab males companyies. Pot ser axò mateix m'abona, com aquells que, tot y feynejant entre mitx dels empestats, no prenen la malura. De deute no'n tinch pas cap, grat sía a Deu, y tinch alguna pobresa qu'he pogut netejar de dogal, mercès al meu treball. Puch si vull passarme de fer tot el jornal, si be mon gènit més m'atira a treballar qu'a vagar; tot axò també ho sabeu y ho sab tothom perque no soch pas home de misteris y tot lo meu va al mitx del camí ral. Tinch ademés la casa ben parada perque ma pobra mare, que Deu tinga al cel, tirava més per farcir els armaris que per lievar cargues a la que ja hi venía aclofada de tota la vida. Deya