Pàgina:La punyalada (1904).djvu/209

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 — ¡Pobre Albert! -- digué,— sempre t'ho vaig dir que de la tornada del Esparver, tu'n serías la primera victima.—
 La fonda pietat qu'entranyavan aquelles paraules en boca del home endurit en els espectacles d'una lluyta selvatge y brutal de tota la vida, repercutían en lo més fons de mes entranyes; me vaig fer llásstima a mi mateix, trobant que s'engrandía encara la immensitat de la meva desgracia. Gropades de llàgrimes sentía pujarme cap als ulls y no trobanthi sortida, tornavan a baxar en remolins produhintme sacudides nervoses y tremolament de cames. En Pep y algun altre m'agafaren allavors amorosament, obligantme a seure sobre'l catxapit de la bassa.
 Seguit d'en Rafel, l'Arbós s'allunyà, dirigintse vers el molí qu'enrondaren, tornant a la era; allavors comensaren les diligencies oficials. Un mosso tragué un tinter de banya y una cartera ab paper d'ofici, comensant a redactar el parte prenent declaracions a alguns dels presents, entre ells a n'en Pep y a mi, si be l'Arbós portà la seva delicadesa a