Pàgina:La punyalada (1904).djvu/210

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


l'extrem d'amohinarme lo menys possible. Una de les declaracions més importants va ser la del baylet, que resultava ser el mateix a qui nosaltres havíam topat y esporuguit a l'arribada.
 Aquest creya que'ls lladres havían entrat pel teulat, escalantlo per la part de dalt hont per rahó del pendís del terreno alsava pochs pams, y apartant algunes teules. Però ell, que dormía sobre un jas de palla a la cort de la mula, no s'havía despertat sinó al terratrèmol de les primeres escopetades. Espantat, corregué a amagarse sota'l rodet qu'estava parat. Desde son amagatall sentí l'espetech de la terrible lluyta. El moliner y'l mosso moriren lluytant, sobre tot el primer, coratjosament, cridant y figurant veus de comando a gent que no existía, sens dubte pera fer pot als assaltants; el mosso, darrerament, quan el rematavan a la cuyna, clamava pietat. A la Coralí també li sentí fer grans crits com defensantse; els altres li parlavan dihentli que no li volían pas fer mal; sobre tot un d'ells li parlava ab veu grossa y reposada. Després li vingué