Pàgina:La punyalada (1904).djvu/211

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


com una obehina, perque entengué qu'anavan a engegar la mola, lo que, donat lo lloch qu'ocupava, era la seva mort. Se revingué sentint remor a la cort de la mula, que guarnían aquesta y que hi muntavan a la Coralí qu'exhalava dolorosos gemechs demanant al seu pare; el de la veu grossa la enganyava dihentli que ja era endevant y que l'assolirían abans d'arribar a Coll de Dou.
 Quan les veus ja feya molta estona qu'eran apagades, li semblà al noy que la casa cremava y fugí. Al topar ab nosaltres, esverat, se creya qu'eram de la partida y s'amagà bosch endins.
 A tot axò jo sentía qu'una mena d'inconciencia m'anava enfosquint l'enteniment. A la desesperació impotenta que fins allavors me dominava, l'anava substituhint una mena d'entontiment, pesadesa de cap que fins me donava sòn. En un d'aquests moments, al alsar el cap tenía al devant el bouer del mas Pedrals, aquell infelis gollut, que mirava ab sos ulls esgroguehits y un posat caricaturesch, hont semblava reflectirshi tota la llàstima de qu'era capàs