Pàgina:La punyalada (1904).djvu/212

aquella ànima rudimentaria. Al creuarse nostres mirades, arremangà'ls llavis posant més de manifest la seva brillant dentadura y'adquirint sa fesomía encara un ayre de major condol. Com assuara ab la mirada del Arbós, aquella manifestació de pietat de qu'era obgecte, m'arribà a l'ànima, donantme noves ansies de plorar. De plorar sense saber de què; perque, com he dit, degut a la debilesa del cos, que feya vint y quatre hores que no havía tastat rès, al insomni y al rosari de emocions a qual més terrible que venía sufrint, jo no sabía de quin món era; sols sabía qu'havía perdut quelcom qu'era l'ànima de la meva vida, que m'havía succehit una desgracia molt grossa, tan grossa que fins donava dret a aquell infelís degenerat a compadirse de mi.
 Esbargida ja la gent per ordre del Arbós, aquest, en Rafel y en Pep se'n vingueren a asseures aprop meu.
 — ¿Y ara qu'hem de fer?— exclamà en Rafel,— ¿com ho agafem pera encorralar a aquest llop y ferli desmossar la presa? Jo estich en que n'hem