Pàgina:La punyalada (1904).djvu/213

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


de fer una de sonada ò sinó no anem enlloch.—
 Va semblar qu'aquestes paraules me despertavan d'un somni, aclarintsem les potencies lo suficient pera ferne renàxer tota la rabia y esclatar en crits de venjansa. En Pep era del mateix pensar; era precís posar en peu de guerra tot el país, pendre totes les collades y engegar ahuques que com gossos rastregessin totes les balmes, vores y coves de la comarca, que batessin totes les conques y afraus, fins a trobarlos, anch que fossin amagats sota terra.
 L'Arbós comensà a rodar el cap, dibuxant una mitja rialla de llàstima.
 —Sembla mentida que sigueu tan criatures y que, nascuts a la terra, vos figureu qu'a sò de tabals se poden agafar llebres; ¿qu'us penseu hèurevosles ab un cadell? Aquest esparveràs ja fa un any y mitx que s'esbatega ab els millors cassadors de la provincia y encara que sovint li han fet plomes, no l'han pogut tombar may, y quan va comensar ja era més murri que vosaltres. Ademés, si no hi hagués bones lloques