Pàgina:La punyalada (1904).djvu/239

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ta a fer loch. Avegades s'ovirava un llampech y na bala xiulava prop de nostre orelles; de tant en tant se reparavan algunes ombres que s'apartavan amparantse ab les soques a mida que nosaltres avansavam; allavors feyam foch, si fa no fa ab el mateix profit qu'ells.
 Ab tot, s'escursavan les distancies y com la selva's trobava cada vegada més nèta de brolla, si be més ombrívola perque anava cayent el día y la volta de verdor que descansava sobre les robustes soques dels faigs era més espessa, per moments ens veyam menos, però se sentían més clares les veus, fins al punt de poguernos parlar.
 Jo no sé lo que'm passava, però al pensar qu'allí a tan curta distancia hi havía un home que disposava de la meva sòrt, que possehía la clau de tota la meva desesperació, qu'ab un acte de la seva voluntat podía desfer ò afiuxar aquell dogal que m'escanyava,'m tenía del tot conturbat. La dignitat ofesa, la xardor de la bofetada rebuda y l'odi reconcentrat ab tants díes de sufir, negantme'l cor ab onades de fel, m'impulsavan a