Pàgina:La punyalada (1904).djvu/240

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


tirarme avant y ho feya seguit dels meus fidels companys que, no poguentme retenir, sols procuravan amparararme com podían; però a intermitencies, descoratjat per la impotencia de mos esforsos, me sentía impulsat a aplacar els meus rencors, a demanar parlament, casi a pidolar clemencia ab una bdxesa d'intencions que sols podía dictar un egoisme innoble que's cubría sota la falsa capa d'una puresa d'intencions.
 —¡Ibo! ¡oh l'Ibo!— vaig comensar a cridar quan ja era tan llustre que les fogonades que de clar en clar esclaravan, iluminavan el bosch.
 — ¡Esparveràs del infern, malehit gastament de dimoni!— reprengué al mateix temps en Rafel, ab veu desentonada,— hont ets que no ronas, malehit rebrech del bordell, escapat de la forca? ¡súrt, cobart escanya-rectors, vína ab els que vulgues de la teva llopada! ¡déxat veure tan sols! ¿que no hi es l'Esparver, lladres? ¡Esparver!
 — U u u .....— feu aquest, responent a la crida, ab veu sarcàstica que ressonà per la boscuria com l'udol d'un llop.— Som assí que no'm