Pàgina:La punyalada (1904).djvu/241

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


puch moure, tinch un, espina al peu ¡veniu si us plau! ¿Y en Pep, que tal? tu sí qu'ets més home y't merexes el premi que't donaré un día; ¿volías cassarme al agoyt, oy?—
 Comenshà un diàlech estrany entre uns y altres, impossible d'escriure, y jo ¡misarable de mi! afectat en aquells moments per l'encongiment ingènit en mon caràcter, casi m'indignava dels insults que com pedra seca llensavan els meus companys sobre l'Esparver y'ls seus, que per sa part no eran pas mancos pera esquivarse les mosques.
 — ¡Ibo! oh, lbo!— vaig repetir,— escóltam, què n'has fet de la Coralí?—
 La emoció del meu esperit, la fadiga, ò potser lo fals de la meva situació'm trahiren, atectantme la veu, que'm sortí afinada y fins se'm trencà, acabant ab un gall.
 —¡Oh, là, là!— exclamà la veu del Esparver en la foscor del bosch, estrafentme la veu.— ¿Sentiu el Picolí com miola? d'hont ixes, cuch fangós? encara te'n recordas de la Coralí? Déxatho córrer, home; que està millor que tu: ¡què n'has de fósqueren tu d'una mossa tan maca,