Pàgina:La punyalada (1904).djvu/246

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


bava be basar sos consols en el rebaxament de les causes que motivavan el desconsol.
 Y era home d'innegable bon cor, l'Arbós, mes ses paraules de gel me feren mal en cantitat deu vegades superior al conhort que's pensava donarme. ¿Per què me l'havía de presentar el dilema de si la Coralí era ò no era lo que jo creya? massa que'l veya apuntar jo, allà lluny entre los negrors del meu pessimisme, per més que procurava foragitarlo com a un gripau repugnant.
 Assegut per terra vaig comensar a picarme'l cap com un orat, entre mitx d'un cercle d'amichs cap baxos y callats, un si es no es admirats de tals accessos, fins qu'en Pep, l'únich que'm comprenía, se m'acostà y passantme'ls brassos per sota les axelles tractant d'alsarme,'m deya casi a cau d'orella:
 — Albert, sigas home, pas criatura, redeu; fèste compte qu'encara hi hà rès perdut, sinó lo que tu hi espatllas ab tes rabequeríes de noy; es que no ha arribat encara l'hora de ferli gitar la llenga y descapdellarli les tripes a n'aquell dragó de Sant