Pàgina:La punyalada (1904).djvu/271

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


mantenirme la fè fins valentse d'arguments plens d'ignoscencia tant com de bona voluntat.
 A cosa de mitja nit un dels atalayes avansats vingué a avisarnos que havía observat un escabot de gent que's dirigía per la banda de Riu estranyantse de la poca precaució ab que caminavan.
 — Cap a Riu?— feu l'Arbós, qu'assegut ab els colzes sobre'ls genolls y'l cap entre les mans, feya dues hores que no havía dit paraula;— encara ho entench menos; com no siga que van cap al Pedrals...
 —Si qu'hi adressan el camí!— vaig fer jo.
 — Y quan has vist tu qu'aquesta gent vagin de dret?— refeu ell increpantme ab to agre.— Si no aquests, un altres avuy van per en Rafel. Axò d'aquí es una falsa confidencia d'aquest condemnat pera fernos badar y aquesta gent s'han fet visibles pera donarnos rastre y tirarnos encara més lluny. ¡Llamp de Deu d'home! y que no hi hagi medi de palparli la pell, mala negada...—
 Y tirantse'l retaco al coll, se'disposà a donar ordres pera recullir la