Pàgina:La punyalada (1904).djvu/277

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


a un toro de combat. En Pep, més lleuger de cama,'m passà al devant. Més enllà vaig trobarlo agenollat y de cap sobre una mata. Creyentme que mossegava'l cartutxo, vaig guanarli ventatge. Sempre ab l'arma a la cara, anava avansant, fits sempre els ulls als moviments del Ibo que semblava anar esma-perdut fentse invisible a intermitencies. Obcecat en aquella delior de cassador qu'assetja'l sanglar, ab prou feynes vaig sentir darrera meu la veu d'en Rafel que'm cridava:
 — Albert! féste enrera per Deu, que't cassan com a un conill.— Jo no'n feya cas.— Féste enrera,— repetí ell cridant,— ò't fusellan per la esquena; ¿encara vols donarnhi més de carn al llop, malehit borrech remader? Aquí baix tens en Pep que panteja.—
 La seva veu era tan aspre y imperiosa y tot el seu posat tant trasmudat, que va imposarme en aquell moment; algunes bales que's creuaren xiulant per damunt de nostres caps me convenceren qu'efectivament se'm preparava una trampa que no'ls reexí perque sentiren l'arribada del Arbós ab els seus.