Pàgina:La punyalada (1904).djvu/278

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Més avall, entre un grupo de minyons espalmats, l'Onclet del Pedrals resava les recomanacions de l'ànima al pobre Pep, qu'ab una bala al segí agonitzava, estirat sobre una manta y servintli de capsal un brassat de falgueres. No se li veya sanch apenes, però sa fesomía traspassada per una palidesa mortal, sos ulls térbols y mitx cluchs, de mirada entravessada, y sos llavis entroberts per un bleix ritmich y mesurat dibuxant un principi de somrís beatífich malgrat una bromera verdosa que se li escapava per la boquera y que'l bon vell li axugava cuydadosament, denunciavan els darrers moments d'un home que se'n va del món.
 Ab el cor oprimit vaig atànsarmhi pera recullir sos darrers signes de vida, qu'encara foren per mi. Entravessà'ls ulls hont hi lluhí un lleuger llampech d'inteligencia y replegà'ls llavis accentuant el somrís beatífich fins a mostrar ses blanques dents. Després tota sa fesomía's torsà prenent un deix d'amargura que lo mateix podía traduhirse per un ademan de perdó per tantes esperanses, ara fallides, que m'havía fet conce-