Pàgina:La punyalada (1904).djvu/279

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


bir, com una recansa de la orfanesa en que'm dexava, mancat del únich apoyo moral que'm quedava. Sa mà destra que tenía entre les meves, senyalà ab dèbils extremituts les darreres manifestacions de la seva voluntat. Després, mirantnos, mirantnos sempre fit a fit, ell expirà, sens que jo me'n adonés fins que'l vell exclamà: ¡requiescat in pace!
 Vaig alsarme nervosament, abar- cant d'un cop d'ull el cos exprimatxat d'aquell amich qu'en vida m'havía sigut tan devot. Sa fesomía de noy bondadós s'havía fet més interessant, fins hermosa, sí, hermosa com no li havía trobada may, velada per la palidesa de la mort. Sos ulls mitx oberts semblavan fixar l'infinit ab una mirada vaga que consonava ab la vaguetat del somrís qu'encara marcavan los seus llavis. Cap múscul era contret, ni cap signe de violencia afectava la beatífica expressió d'aquell cos mort.
 Involuntariament va venirme al pensament que si la Coralí, que tant li bromejava de les cames y les orelles y la nou del coll, l'hagués vist en aquell moment, l'hauría trobat