Pàgina:La punyalada (1904).djvu/280

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


hermós, com dignificat pel sacrifici de la vida que per ella havía fet, y aquest prestigi pòstum, despertá en el fons de mon cor com un lleuger sentiment de gelosía y d'enveja. ¡Quant no hauría donat de veurem en el seu cas, acabats els sufriments y oferint als ulls de la meva estimada, l'espectacle sanchnant de mon cos sense vida embellit per la gloriola d'una mort heroyca!...
 Tot crexía a mos ulls pera ferme més petit. Fins aquell tió d'infern qu'enfilat sobre l'escambell de les seves malifetes, triomfava del dret y de la justicia per la sola forsa de son valor personal. Sols jo'm sentía petit y miserable, revolcantme dintre de la buydor de ma impotencia. La plenitut de la orfanesa en que'm dexava aquell amich que, sense més recursos que'l seu amor y la seva abnegació, era'l darrer sosteniment del meu esperit que s'enrunava, me caygué al damunt com una mola farinera.
 Y ab tot, el meu cor asserrehit no pogué dedicarli ni una 'sola llágrima.