Pàgina:La punyalada (1904).djvu/288

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


mateix a les meves mans, fins que cambiant novament de tàctica, tornava a rastrejar per instint com els perdiguers, en tant que la debilesa del cos y'ls dolors periòdichs de la ferida del coll me preparavan noves exaltacions y desesperos.
 Axís vaig passar setmanes, copsant totes les inclemencies de la estació. Una boyra persistent me tingué esmaperdut per espay de tres díes, consumintme en una desesperació sorda, sense obgectiu. A voltes, esquinsantse la boyra,'m trobava de cara a un espadat que'm barrava'l pas ò be de peus sobre un avench, en qual fons hi veya, com a vista d'aucell, els arbres centenaris alsar cap a mi ses soques y branques cobertes de molsa verdosa y entorn s'hi descapdellavan encara dèbils filagarses de boyra, com vaporades nascudes de l'ardencia de les entranyes d'un monstre esbaconat en matinada de hivern.
 Cas extrany! allavors que m'hauría bastat allargar el peu ò amollar les mans pera estimbarme y acabar d'un cop ab aquella vida de desespero, me'n sentía guardat per una