mena de compassió extranya de mi mateix. Allavors me parlava a mi mateix, procurant convèncem de que no era pas mon destí morir coll-trencat com una cabra y m'apartava del precipici que m'atreya, com s'aparta a un noy d'un perill.
En moments de concentració, de vegades recociava entre'ls recorts de la infantesa, de quan ma santa mare m'apexía ab les cristianes ensenyanses de qu'ella estava sadollada, quelcom que'm rescalfés, com el pastor enfredorit grata entre les cendres de l'apagada carbonera per si hi troba encara alguna brasa ab qu'encendre un fogueró; y quan passava frech a frech les ermites que, com les de Sant Sebastià y Santa Brígida de Lliurona, tantes vegades havía visitat en companyía d'ella y del avi, m'atansava a la finestrala guaytant aquells altars hont hi veya'ls pitgers tantes vegades omplerts per mes mans de noy y..... rès, ni la oració del parenostre'm recordava pera remullar mos llavis enfebrats. Aquelles visions lluminoses d'altres temps passavan devant mon cor com la llum de la candela devant de
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/289
Aquesta pàgina ha estat validada.
