Pàgina:La punyalada (1904).djvu/290

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


les nines del finat, qu'encara guaytan y no veuen.
 Sols me movían els lloch que'm portavan recorts de la Coralí, mes ¿sabría jo dir de quina manera'm removían? El molí cremat, l'Alzinar vell, el camí de la Muga y tants altres llochs qu'havíam trepitjat, sols ò acompanyats en aquell oassis del desert de la meva vida,'m despetravan reminiscencies ben doloroses, que com a tals podían denotar encara un signe de vida espiritual, però ¡Deu meu! qu'ab elles s'hi acoblavan racanses impures, com agreujaments d'ocasions desperdiciades que no tornaran may més.
 Un día, més febrós y més entenebrat que may, va atraparme la fosca al bell cim del puig de Bassegoda, fins que'l rellent de la nit va desensopirme y comensí a baxar per la part de tramontana a la claror d'una mitja lluna malaltissa qu'ab prou feynes me dexava entreveure hont posava'ls peus, enfonsantme en la pineda que devalla fins al Camp dels Emigrants.
 Aquesta era en bona part incendiada de fresch, presentantse negra