Pàgina:La punyalada (1904).djvu/32

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


aquelles boscuries, que morí lluytant ab en Moncanut en quals carns s'hi ferratjà com pera venjarse de la destrucció de la seva nissaga. La darrera dayna després de vagar alguns anys, viuda y fonedissa, per clotades y torrenteres,un día de neu s'arrauli, ronyosa y pelada pels anys y la miseria, sota les tapies del Mas del Puy, com demanant al masover la caritat de deslliurarla de una vidat tan emmigranyada y xorca. Les àligues imperials, superba parella que no tenía rival ni pariona en tots els monts d'Europa, cansades de pagar l'escot de llurs ous al sabi coleccionista qu'havía ensenyat als bosquerols de jugarse la vida pera robalshi, ja han pres comiat del cingles de Talaxà. Els isarts ja fa temps que's guaytan sos antichs quartels d'hivern desde les congestes del Puigmal y'l Canigó, y'ls lloparrassos que no's rendiren als mastins ni a llurs collars reblats de pues de retro, no poguent resistir la llum del sol que desentenebrava ses lloperes, se feren enllà, y'ls que nó, acobardits y fugitius, moriren menjant la bola com miserables gossos captayres.