Pàgina:La punyalada (1904).djvu/41

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


que de molts anys venía exercint, ben indignament per cert, ja qu era tan bestia que sovint se descuydava la creu per les tavernes y hostals del camí. Passaren després les banderes, una blanca y altra vermella, cayguent en plechs esllanguits que ni un alè d'ayre movía, y sos endomascats reflexos esclataren vigorosament sobre'l fons vert de la boscuria. Després, passà magestuosament el Rector de Sant Llorens, vestit de roquet y estola, ab sa venerable cabellera blanca cayentli en rinxos pels polsos y clatell. Seguiren els pabordes y prohoms de les parroquies per son ordre, darrera de tots el murriot d'en Pol de la Menera, ab sa cara de fura, rient per sota'l nas com el diable amagat darrera la creu; després venían tots els feligresos, els homes devant. vestits de fosch, y de brusa negra els més, y les dones també fosques y burelles, llevat de llurs cofies blanques que semblavan un vol de papallones.
 La campana de la iglesia brandava tristament com si plorés, y'ls romeus reprengueren llurs cants ab veu feble y esporuguida. Axís arribaren a